PuntBCN

“Digues-me que vols viure”. El lema de l’edició d’enguany ha expressat de manera autèntica i propera aquesta exigència, una necessitat de vida. Tant és així que, com molts ens heu comentat, el contingut dels actes i trobades ha aconseguit donar veu a aquesta necessitat. Al llarg d’aquests dies hem trobat testimonis que ens han ofert una hipòtesi de significat i de camí.

I és que “l’amic és aquell davant del qual el desig torna a despertar“. Perquè un home és autènticament ell mateix quan és mogut pel desig de veritat, de justícia i de bellesa que ens constitueixen i que, com hem vist, tornen a despertar davant d’un testimoni. És així com podem acceptar les circumstàncies que travessem, i viure-les amb una positivitat inaudita. Per poder viure, a més, tota la trama de circumstàncies i situacions amb una unitat impossible, sense que estiguem dividits, esgotats o alienats, és necessari, com deia Piccinini, “posar el cor en allò que es fa“. Usar aquestes exigències com a criteri per viure la vida de forma unida, també ens permet interceptar aquesta hipòtesi de significat que anhelem i descobrir així el valor de cada instant: un impossible que es fa possible.

PuntBCN ha estat un lloc de trobada i de treball comú. No només per les col·laboracions que han permès vertebrar la riquesa de tot el que hem viscut aquests dies, com amb Ajuda a l’Església Necessitada, o amb totes aquelles entitats que ens patrocinen i sostenen econòmicament. PuntBCN es construeix per la implicació de cadascú. Voler viure porta implícita la pregunta sobre per a què es viu, les raons i el sentit que ens permeten acollir la bellesa de la realitat.

El que hem vist i viscut aquest cap de setmana ha estat possible perquè un poble s’ha implicat, assumint la responsabilitat davant d’un bé. El que mou la vida no és un pensament, sinó donar un sí a un bé present. Per això parlem de l’experiència d’un poble que sorprèn a qui arriba per primera vegada i que segueix sostenint a cadascú en la nostra necessitat de no viure reduïts, de viure a l’altura de la nostra exigència més genuïna i veritable, d’un poble que es sosté amb aquesta agosarada provocació: “Digues-me que vols viure”.